Com pujar a una palmera sense matar-la.

Tota palmera, arribat el moment, es converteix en un problema tècnic. Les fulles creixen, les inflorescències cauen, el pes s'acumula en una corona inaccessible des de terra. I comença la pregunta: com pugem?

Qualsevol que tingui una palmera gran a la seva finca ho sap. Arriba un moment en què l'arbre es gestiona sol durant anys, fins que un dia les fulles seques comencen a penjar pesades, les inflorescències cauen sobre el camí, els fruits embruten la piscina, i el port general demana una intervenció. Quasi sempre el cogoll és a més de deu metres, fora de l'abast de qualsevol escala domèstica.

I aleshores apareix la pregunta que canvia tota la resta: com pugem? Perquè la palmera, a diferència d'una olivera o un pi, castiga les decisions equivocades durant la resta de la seva vida. Aquesta entrada explica les tres maneres de pujar, què deixa cada una al tronc i com triar bé segons la palmera que tinguem al davant.

La palmera no és un arbre

Botànicament, una palmera no és un arbre tal com entenem una olivera o un roure. És una monocotiledònia arborescent. No té creixement secundari, no té càmbium vascular, no engreixa el tronc amb anells anuals, i, sobretot, no cicatritza. El que en un dicotiledoni és una ferida que es compartimentalitza amb teixit nou, en una palmera queda com un forat permanent en l'estructura.

Aquest fet biològic, aparentment menor, reescriu totes les decisions de cura: cada tall de fulla, cada perforació del tronc, cada punxada d'un espoló és una marca per sempre. La palmera no les pot reparar. Només pot conviure-hi fins que la suma de ferides, o un patogen que entri per alguna, l'acaba.

Tres maneres de pujar

En la pràctica de l'arboricultor professional hi ha tres tècniques d'accés a una palmera. Cada una resol el mateix problema (arribar al cogoll) d'una manera molt diferent, i deixa empremtes molt diferents. Val la pena conèixer-les.

La bicicleta palmera

La bicicleta palmera és un parell d'estreps articulats amb cintes amples i encoixinades que abracen el tronc. L'operari puja alternant pes d'un costat a l'altre, fent lliscar cada cinta cap amunt mentre descarrega a l'altra. El tronc rep pressió repartida sobre superfícies àmplies, sense penetració. Zero punxades, zero marca.

És la tècnica més respectuosa amb l'arbre, i la favorita per a palmeres d'alçada mitjana. El preu és temps: instal·lar i pujar amb bicicleta és més lent que pujar amb espolons, i en palmeres molt altes exigeix una resistència física considerable. En Washingtonia o Phoenix de menys de dotze o quinze metres, però, la diferència de temps gairebé no es nota.

Això sí: perquè la bicicleta agafi, el tronc ha d'estar prèviament pelat. Sobre baines seques, les cintes patinen i l'ascens deixa de ser segur. Per això, abans de pujar amb aquesta tècnica, comprovem que la neteja del tronc s'hagi fet en alguna visita anterior.

La corda

La corda consisteix a ancorar una línia a la corona de la palmera i ascendir-hi amb bloquejadors mecànics i pedals, en sistemes SRT (single rope) o DRT (doubled rope). És la tècnica estàndard de l'arboricultura moderna en arbres alts. En palmeres es fa servir menys perquè ancorar bé en una corona de palmera no és trivial: cal confiar en els pecíols de les fulles vives o en una estructura artificial, i això demana criteri.

Quan l'ancoratge es resol bé, la corda permet treballar en posicions impossibles per a la bicicleta, baixar amb control, i reposicionar-se sense haver de tornar a baixar. Però té un sostre pràctic: per damunt de dotze o quinze metres, muntar un ancoratge segur a la corona es converteix en un repte enorme, i moltes vegades simplement no és viable. En el rang baix i mig la corda brilla; més amunt, la bicicleta agafa el relleu.

Els espolons amb punxes

Els espolons amb punxes, també anomenats gaffs o urpes, són marcs metàl·lics lligats al panxell i al peu, amb punxes d'un a tres centímetres que es claven al tronc a cada pas. Permeten pujar molt ràpid, sense instal·lació prèvia, gairebé sense material. Són l'estàndard per a pals telefònics, per a arbres morts que es tallaran i, en algunes regions, també per a arbres vius.

El problema és el que deixen darrere. Vint passos de pujada i vint de baixada són quaranta forats al tronc. Si hi ha cinc visites en la vida de la palmera, en són dos-cents. En un arbre que no cicatritza, cada un d'aquests forats queda obert, i junts formen un patró de ferides acumulades que cap teixit no tancarà mai.

El preu dels espolons

El dany dels espolons no es veu el dia de la poda. Es veu al llarg dels anys. Cada perforació és una porta d'entrada per als fongs del sòl i de l'aire: Thielaviopsis paradoxa, espècies de Fusarium, podridures que van menjant el teixit vascular per dins. És també una invitació expressa per als dos insectes que maten palmeres a Mallorca, Paysandisia archon i Rhynchophorus ferrugineus: tots dos ponen els ous en ferides fresques del tronc, i les punxades són ferides perfectament formades per a ells.

A llarg termini, una palmera pujada diverses vegades amb espolons perd vigor, es torna més vulnerable a les plagues, i mor abans. No és un efecte teòric. En zones on l'ús d'espolons en palmeres vives està normalitzat, l'esperança de vida mitjana d'una Washingtonia o una Phoenix cau bruscament respecte a poblacions cuidades amb bicicleta o amb corda.

Per què tantes palmeres acaben sobrepodades

En palmeres molt altes, pujar amb bicicleta o amb corda és lent, físicament exigent i costós per hora treballada. El client vol abaratir la visita, i el jardiner, amb bona intenció, proposa una solució que sona raonable: podar de més. Deixar la palmera gairebé pelada, amb només unes poques fulles centrals, perquè trigui més temps a demanar la pròxima intervenció.

Aquest tall excessiu, conegut en l'ofici com a “poda en ploma” o sobrepoda, és una catàstrofe fisiològica. La palmera perd gran part de la seva capacitat fotosintètica, s'estressa, debilita les seves defenses i queda més vulnerable justament quan més necessitaria estar forta per resistir Paysandisia i fongs oportunistes. El client s'estalvia una visita i compromet la salut de l'arbre durant anys. El cercle es tanca sol: el següent jardiner veu una palmera més feble, torna a fer servir espolons perquè “ja no val la pena muntar res”, i la palmera mor abans de complir el seu segon segle.

Com triar bé

Una regla útil per al propietari, sense ser arborista: si la seva palmera fa menys de deu metres, la bicicleta és directa i ràpida, i no hi ha excusa per fer servir cap altra cosa. Entre deu i quinze metres, bicicleta o corda continuen essent opcions viables i raonables. Per damunt dels quinze metres, la tècnica comença a demanar un especialista, i val la pena pagar l'hora d'un bon arborista abans que estalviar-se-la i signar la sentència de l'arbre.

El valor de la palmera quasi sempre justifica la decisió lenta. Una Phoenix dactylifera adulta o una Washingtonia robusta en una finca de Pollença pot tenir cinquanta o cent anys. Comprar-ne una altra del mateix port no és possible, i plantar-ne una i esperar que creixi tampoc. El que es perd no es compra.

A TerraLuxe pugem sempre amb bicicleta o amb corda. Mai amb espolons en una palmera viva. És més lent, i de vegades el client ho nota al pressupost. Però la palmera viu dècades més, i això, en un jardí madur de Mallorca, és l'única mesura que importa.